Cantata Juny 2008

REBEL.LIÓ A LA CUINA

CANTATAMUSIGASTRONOMIDIVERTIDA

Per a el.laborar aquest menú musical necessitem els següents ingredients:

Ø Unes quantes corals tendres (canten) [...]

Ø Un piano (millor sense escuar...) [... ]

Ø Una orquestra de cuina formada per: plats [...], culleres [...], gots[...], morter[...], tapes[...], espremedora elèctrica [...], arròs[...], fusta de tallar embotits[...], olles o ansats[...], una paella grossa[...] i una galleda[...].

Ø Caldrà amanir tot això amb uns bons narradors i un bon director que hi posin la salsa adient.

Ø Gran quantitat de públic pacient que s’ho empassi.

JA PODEM COMENÇAR:

- Puf!... Puf!... – va bufar l’olla a pressió. – Estic farta de coure verdures!!

Cançó de l’olla

-Això mateix! –replicà l’emmascarada paella. –Sempre fregint patates o fent truites.

- S’ha acabat! – va dir empipat el bròquil.

- Ja n’estem ben escalivats!! – van afegir els pebrots.

-Les culleres i les forquilles picaren damunt dels plats: Pli- Pla!, pli- pla!

Cançó de les culleres i els plats

Els gots dringaren, topant els uns amb els altres.

Cançó dels gots

Tots els estris de cuina es queixaven: les olles, els plats, les forquilles, l’espremedora... Allò semblava una casa de bojos!!!

Joc dels estris de cuina

- Ja n’hi ha prou!, Feu mal de cap – van xisclar el poliol i la camamilla amb els nervis de punta.

- - Aquí cal una mica de disciplina!- digué l’olla grossa que es considerava la directora.

El cassó va colpejar, amb el seu cap rodó, una paella: bang!.... bang!..... bang!.....

Hi hagué un llarg silenci...

- Convé d’aclarir les coses – va dir el detergent – però cal que parlem amb ordre si ens volem entendre: hem de jugar net!

- Demano la paraula! – va dir el forn

- Concedida! – acceptà l’olla.

- Companys!... ja n’estic molt escaldat d’això... Fa molt de temps que estem aquí i no servim per a res!... Els nens d’aquesta casa, en Marc i la Judith, són uns llepafils i no els agrada quasi res del què cuinem. Sempre volen menjar el mateix: una truita!... i prou!

- Sí, això fa mala espina! – va exclamar la sardina.

- Ens treuen el suc per a res! – es queixava la taronja.

- A més ho han de llençar quasi tot! – va rondinar la bossa d’escombraries.

- -És clar! – va afegir la sucrera- com que sempre mengen caramels i xiclets abans dels àpats, després no tenen gana.

Cançó dels llepafils i esquifits

-Prou! – va tallar el ganivet de pa –Aquí ens estem posant tristos i cal que trobem una sol.lució – va dir veient com en un racó la ceba i la llimona ploraven amargament.

-Sí!, en aquesta cuina, hi falta alegria! – replicà la salsa.

El bacallà va voler afegir-hi alguna cosa, però no va dir res... va... callar.

Va tornar a haver-hi uns moments de silenci mentre cercaven la sol.lució.

- Ja ho tinc! Podríem donar-los el menjar amb un embut! – va suggerir el colador.

El rovell d’ou no va veure clara la sol.lució

- Ja està! – van dir les setrilleres. – Proposem una rebel·lió de tots els aliments i estris de cuina, de manera que la truita que mengin avui tingui un gust horrible!!

- Això no està bé!- va sermonejar la grana de capellà.

- No ho entenc! – va dir el fideu amb un fil prim de veu.

- Sí, home.... A la sucrera hi posarem sal; al saler, sucre; al lloc de l’oli, el vinagre, i així, quan facin la truita, canviaran la sal i l’oli pel sucre i el vinagre!.

- Ai, ecs! – va exclamar l’ou, com si ja s’hi trobés.

- -És clar, quedarà tan malament que voldran variar de menjar i els servirà d’escarment – va raonar, estofat, el tall de vedella.

Cançó de la rebel.lió a la cuina

Va arribar l’hora de dinar i, com sempre, la Judith i en Marc estaven desganats. La seva mare els proposava menjars saborosos i variats: macarrons, amanides, fideus, sopes, verdures..., però ells res. Només volien una truita; i la resta de menjar, com si no hi fos!

- Doncs tindreu la truita! – va dir la mare empipada.

- Au, vinga!, anem per feina – va exclamar impacient la paella. - Anem a fer la truita.

Joc de fer la truita

I... aquella truita... no se la van poder ni empassar del mal gust que tenia. Mireu si era dolenta que la van donar al gat i, només d’ensumar-la, se li van estarrufar els pèls del bigoti i va fugir a més córrer amb la cua entre les cames!!.

Al cap d’una estona, la Judith i en Marc, els va començar a entrar la gana. No havien menjat res de bo des de l’hora d’esmorzar! I, d’això, ja feia moltes hores...

La Judith no parava de badallar i, a en Marc, li roncaven els budells...

Cançó de la gana

Va ser llavors quan els nens van demanar a la seva mare si els podia fer alguna cosa per menjar..., però, si us plau, que no fos una truita!!!

La mare, és clar, es va posar molt contenta perquè tornaven a tenir gana i els va fer un plat d’arròs acompanyat d’olives, tomàquet, tonyina... boníssim!!

Cançó de l’arròs

A la Judith i a en Marc els va agradar tant que des d’aquell dia mengen els bons i variats menús que els prepara la mare... i ja no compren tants xiclets ni caramels que els feien perdre la gana.

Els estris de la cuina ho havien aconseguit. Estaven contents perquè tots podien fer servei. Per això van decidir celebrar-ho amb una festa a la cuina en la qual tothom hi estava convidat i cada u hi feia la seva perquè la festa fos ben lluïda.

Quina festaaaaa!!!.... Van fer pastissos de maduixa, de xocolata..., el pebre amenitzava la vetllada explicant acudits picants i, per acabar-ho d’arrodonir, van fer una orquestra amb els instruments de cuina que sabien música i es va organitzar un ball i un sarau...!! Els mestre pop dirigia l’orquestra amb sis batutes alhora! I, amb els braços que li sobraven, espantava les mosques i es gratava l’esquena.

Allò si que era un ball animat! La forquilla va ballar tota l’estona amb un elegant ganivet – i em sembla que es van fer xicot i xicota!.

El carbassó no va tenir tanta sort: tothom li donava carbassa i, a més, quan trobava parella, el xoriço la hi prenia ràpidament.

Els plats xerraven amb les tasses i, mentre prenien el cafè, no paraven de xafardejar:

- heu vist el vestit que porta la cansalada,... és lletgíssim i no li dissimula gens el greix.

- Guaiteu! Guaiteu!... el forn vol festejar amb la nevera, però no ho aconseguirà..., és tan freda!!!

Les copes de cava es van alçar fent un brindis a la salut de tothom.

Mentre, el vi el conyac ja anaven força “piripis” i, es pensaven que el pop dirigia amb dotze batutes!!!!....

Mireu si estava animada la festa que, fins i tot, el sucre va ballar un vals amb la sal... i això que abans no es feien gaire!

Quina festassa! S’ho van passar tan bé que van decidir trobar-se cada any... i ja en fa deu!

Visca!!!!

Cançó de la festa